jordicamellweb

‘Where the City Ends’, el darrer àlbum de Jordi Camell, es presenta al Palau de la Música Catalana

El darrer projecte discogràfic del pianista i compositor Jordi Camell, Where the City Ends (Columna Música, 2023), es presenta dilluns 21 d’octubre a les sis de la tarda a la Sala d’Assaig de l’Orfeó Català del Palau de la Música Catalana. La trobada, que tindrà per protagonista la banda sonora de l’artista, amb obres escrites al llarg dels darrers quaranta anys, comptarà amb el testimoni del pianista Francesco Tristano, productor executiu del disc i autor de la peça que tanca el disc, Trac, After hours in the flower meadow Remix, agosarada reinterpretació de Trac, la segona peça de l’àlbum, escrita per Camell el 2011. Conduirà l’acte el periodista i divulgador musical Pere Andreu Jariod.

Jordi Camell ha cuinat a foc lent el resultat del seu imaginari sonor, amb una tria conscient i delicada de les peces i amb un objectiu físic que conjumina música, poesia i fotografia. A cadascuna de les peces, Camell hi ha associat uns versos, al mateix tempos que unes imatges altament evocadores, on hi veiem paisatges, obra abstracta i la seva pròpia representació. Un treball molt personal i íntim, que Camell té la generositat de mostrar-nos amb una nuesa honesta i autèntica.

Jordi Camell: El silenci que habita en la música

La música de Jordi Camell és un viatge on el silenci no és merament un interval, sinó l’essència que subjau a cada nota. Inspirat per músiques atmosfèriques i evocadores de la tradició, Camell ha capturat, al llarg dels anys, l’espai entre la quietud i el moviment on un moment llisca cap a l’altre en un flux continu que sembla no tenir ni principi ni fi.

L’obra de Camell serveix com un mirall en què l’oient pot contemplar la seva pròpia interioritat: sempre igual i, alhora, en canvi constant. És així com sorgeix el seu darrer treball discogràfic, Where the City Ends, que condensa la màgia del buit i el ple sonor. És un viatge estètic i vivencial ple d’instants lúcids que l’han configurat com a artista, pensador i pedagog, una mirada molt endins plena de matisos i saviesa que se’ns mostra com un retrar vital i ens convida a l’escolta del so silenciós i del silenci sonor.

Where the City Ends es mostra com un “quadern personal” que explora algunes de les seves peces per a piano escrites al llarg dels anys. En aquest projecte l’artista es veu a si mateix com un cartògraf que traça els camins d’un paisatge interior amb una concentració introspectiva. “Aquestes fotografies revelen els moments intermedis d’un viatge en què circulo sol, navegant entre la foscor més profunda i ‘tot està il·luminat’”, segons Camell.

La música de Where the City Ends trasllada el seu silenci, sonor o no, d’un lloc a un altre i no omple cap buit, sinó que provoca una reflexió profunda sobre l’absència i la presència. Aquest viatge neix d’una “primitivitat neta d’un immediat sense filtres ni referències conscients”. És un viatge format per moments que s’adapten a moments posteriors: “La vegetació neix, floreix, es marceix i torna a néixer. Sempre és igual, però mai no és la mateixa”. És el cicle vital que ens empeny a l’existència i ens aboca a la quietud eterna.

L’àlbum, editat per Columna Música, apareix en un moment reflexiu i de maduresa de pensament i artística de l’autor, en què també ha escrit el seu darrer assaig, Passos en el silenci. El silenci en la música de Claude Debussy, que sortirà a la llum enguany amb DINSIC. En aquesta obra subjau el mateix impuls intel·lectual de recerca i anàlisi del fenomen sonor com a entitat ontològica.

Cada peça de l’àlbum s’associa a versos que revelen les emocions i reflexions que inspiren les seves composicions, creant un diàleg poètic entre el so i la paraula. El treball comença amb Camí de la sínia (1979), que és il·lustrada pels versos “Un camí irreversible banyat en vinyes. Un camí que ja no existeix”, i on la música reflecteix la nostàlgia d’aquest camí que ja no hi és, immers en el temps, com un eco del que una vegada va ser. Trac (2001), la segona peça, és descrita per l’autor com “Ansietat, pànic, desconnexió”, un remolí d’emocions que semblen ballar al límit de la desconnexió. Per la seva banda, D (2002), acompanyada de “Quan em vaig despertar, vaig pensar que ja estava despert”, és una peça que juga amb la percepció i la consciència, esborrant les línies entre el son i la vigília. Equip-o(2002) inspira els versos “Rampell, senyals Morse, coratge i eufòria”, i se’ns mostra com una explosió d’energia i comunicació codificada, on el coratge i l’eufòria s’entrellacen.

L’ordre de les obres no segueix una cronologia lineal, sinó que és més aviat el flux de la consciència de Jordi Camell i la interconnexió que s’estableix entre les melodies que escoltem i les melodies de la seva ànima. Així, arribem a Where the City Ends (2017), que dóna nom al disc, i de la qual emergeixen els versos “El silenci de la supervivència. El silenci de la memòria”. Parlem del silenci com a refugi, un espai on la memòria guarda el seu lloc i la supervivència troba la seva llar. En paraules de l’autor, “’On la ciutat acaba’ és un lloc que se’ns apareix sobtadament, sense avís, on tot comença, tot acaba i tot recomença en un únic instant. No és secret, però és misteriós.”

 El disc segueix amb Pullman sulla neve (1988), una “Oda a la nostàlgia preventiva” que es presenta com una reflexió -composta fa gairebé quaranta anys i totalment vigent estèticament- sobre la nostàlgia anticipada, un eco del que encara no ha succeït, però que ja se sent perdut. Els tracs 7-10 porten per títol A Long Story (2012), “La llarga història d’un aprenent del deixeble d’un demiürg”, un cicle de quatre moviments (7. Pensieroso, 8. Furioso, 9. Lirico, 10. Nostalgico) que exploren la recerca de coneixement, creació i aprenentatge al llarg del temps.

Per la seva banda, Seoraksan (2006) ens transporta a paisatges llunyans i misteriosos que ens fan estar immersos en la màgia de l’inconegut, “Les muntanyes màgiques del nord del país del sud” -en referència a Corea del Sud, on va viatger fa anys. Xic Vals (1988) és la peça següent, i d’ella Camell en destil·la el vers “La ficció és ficció”, com si d’un axioma es tractés. Un vals que juga amb la idea de la ficció com un miratge, una realitat inventada que se sosté per ella mateixa, mentre que Havanera per a la fi del món (2002) és el darrer ball que es dissol en la foscor, on allò lleuger es converteix en pols en un últim acte de comiat: “El cos ingràvid esdevé pols quan balla lluny de la llum del món”.

Despert i obert a noves experiències estètiques i insterdisciplinàries, Camell ha col·laborat regularment amb diferents artistes, actors, escriptors, poetes, directors de teatre i ballarins en espectacles transversals. Where the City Ends presenta una obra narrada per Mario Gas, amb text de Miguel Hernández. El rayo que no cesa (2011) –en referència al vers d’Hernàndez “Este rayo ni cesa ni se agota: de mí mismo tomo su procedència”– resulta ser un homenatge al poeta valencià en el qual la fusió entre la paraula i la música es converteix en una poderosa reflexió sobre la vida, l’amor i el dolor. El disc es clou amb una reinterpretació de Trac per part del pianista i creador Francesco Tristano, que l’ha convertit en After hours in the flower meadow Remix (2023), títol que il·lustra molt lúcidament l’esperit de la música, entre techno i dance, i que suggereix a Camell el vers “Un ocell hi ha”. Una petita i misteriosa aparició que tanca l’àlbum amb la imatge d’un petit moixó, símbol d’esperança i fragilitat.

A través de la seva música, Camell convida l’oient a perdre’s en aquest espai fronterer entre so i silenci, on la música esdevé un reflex del corrent de consciència on transiten els nostres anhels, les nostres frustracions i tot l’imaginari compartit. Where the City Ends és una lúcida reflexió sobre el silenci, que Camell explora tant a nivell sensorial com intel·lectual. Una obra que convida a l’escolta activa i reflexiva d’allò que no existeix, i al mateix temps és present: a observar com el silenci també parla, i a descobrir com en la música -tal com en la Natura-, tot mor per tornar a renéixer.

Jordi Camell sobre la seva obra

Where the City Ends és un quadern personal, un recorregut a través d’algunes peces per a piano que he escrit al llarg dels anys. En aquest projecte, no em sento compositor, ni arquitecte d’estructures musicals, ni creador de sons mai escoltats, sinó un radiòleg que contempla les pròpies radiografies des d’una inward concentration. Aquestes fotografies mostren els moments intermedis d’un viatge en el qual transito sol, bo i navegant entre la foscor més absoluta i el ‘tot està il·luminat’. La música trasllada el meu silenci, sonor o no, d’un lloc a un altre i no m’omple cap buit, sinó que me’l provoca si me n’aparto. Un viatge que neix d’una primitivitat neta, d’un immediat sense filtres ni citacions, ni referències conscients. Un viatge fet d’instants que s’adapten a instants posteriors. Neix la brosta, floreix, es marceix i torna a néixer. I sempre és igual, però mai no és la mateixa.

La crítica

La revista Enderrock situa Where the City Ends entre “Els 10 millors discos de clàssica del 2023”, i incideix en el fet que «Camell construeix un camí per tota mena de carrers musicals —amples, estrets, curts o llargs—, però sempre marcats per una més que evident sensibilitat creativa i interpretativa». A més, el disc ha tingut un notable ressò entre la crítica especialitzada.

D’una banda, la Revista Musical Catalana s’ha referit al «bon gust i l’extensa gamma de colors que ofereix Jordi Camell en la interpretació de la seva pròpia obra fan que reivindiquem aquest treball per ser escoltat i degustat amb tranquil·litat en la intimitat». (Santi Riu). De l’altra, Marçal Borotau, a Sonograma Magazine, considera que «el piano de Camell parla des dels racons de l’ànima, des d’un lloc (on s’acaba la ciutat) reservat a la creació, a l’observació i a tot el que vivim efímerament però que, tot i el pas del temps, deixa una empremta en la nostra memòria». Cal destacar també les consideracions del periodista Jordi Martí Fabra (440 Clàssica), quan parla del disc com un treball en què Jordi Camell «s’asseu al piano sol i repassa obres pròpies, concebent el conjunt com un quadern personal que camina per viaranys singulars amb un estil intransferible».

El comentari radiofònic del periodista Albert Torrens a Assaig General sobre l’àlbum reivindica que «per primera vegada, el pianista es mostra com a compositor». I afegeix: «Malgrat que ell no se senti còmode amb aquest terme, el cert és que Camell ha recollit fragments escrits per ell mateix durant més de quaranta anys, en els moments que ho ha necessitat, produint com a resultat una sèrie de fotografies fixes, o radiografies, com li agrada dir-ne, que ara s’ha decidit a mostrar». No podem deixar de referir-nos tampoc a la piulada a X del musicòleg Oriol Pérez i Treviño, on descriu l’obra com una «música intimista i per assaborir en la intensitat de l’ara i aquí».

Contingut del disc

1. Camí de la sínia (Water Wheel Path) (1979)

Un camí de no retorn banyat de vinyes. Un camí ara inexistent.                                                                                                                     Un camino de no retorno rodeado de viñedos. Un camino ahora inexsistente.                                                                                              A one-way path bathed in vines. A path that no longer exists.

2. Trac (2001)

L’ansietat, el pànic, la desconnexió.                                                                                                                                                                        La ansiedad, el pánico, la desconexión.                                                                                                                                                           Anxiety, panic, disconnection.

3. D (2020)

Quan em vaig despertar vaig pensar que ja estava despert.                                                                                                                         Cuando desperté pensé que ya estaba despierto.                                                                                                                                            When I woke up, I thought I was already awake.

4. Equip-o (2002)

Rampell, senyals de morse, coratge i eufòria.                                                                                                                                              Arrebato, señales en morse, coraje y eufòria.                                                                                                                                              Outburst, Morse signals, courage and euphoria.

5. Where the City Ends (2017)

El silenci de la supervivència. El silenci de la memòria.                                                                                                                                      El silencio de la supervivència. El silencio de la memòria.                                                                                                                              The silence of survival. The silence of memory.

07-10. A Long Story (2012)

La llarga història d’un aprenent d’un deixeble d’un demiürg.                                                                                                                            La larga historia de un aprendiz de un discípulo de un demiurgo.                                                                                                                   The long story of an apprentice of a pupil of a demiurge.

11. Seoraksan (2006)

Les màgiques muntanyes del nord del país del sud.                                                                                                                                             Las montañas mágicas del norte del país del sur.                                                                                                                                              The magical mountains of the north of the southern country.

12. Xic Vals (1988)

La ficció és una ficció.                                                                                                                                                                                                 La ficción es una ficción.                                                                                                                                                                                        Fiction is a fiction.

13. El rayo que no cesa (2011)

Este rayo ni cesa ni se agota: de mí mismo tomo su procedència*                                                                                                                     This lightning never ceases nor expires: from me myself it sprang forth

*Miguel Hernández

14. Havanera per a la fi del món (2002)

El cos ingràvid esdevé polsim quan dansa lluny de la llum del món.                                                                                                                  El cuerpo ingrávido se vuelve arenilla cuando baila lejos de la luz del mundo.                                                                                                The weightless body becomes dust when it dances far from the light of the world.

15. Trac (Francesco Tristano, After hours in the flower meadow Remix) (2023)

Un ocell hi ha.                                                                                                                                                                                                            Hay un pajarillo.                                                                                                                                                                                                        There is a bird.

Biografies

Jordi Camell

Jordi Camell (Llorenç del Penedès, 1959) és un pianista català de llarg recorregut format a Tarragona, Barcelona, París i Londres. Un artista dotat d’una marcada capacitat de comunicació, claredat en l’exposició artística, so transparent amb una variada gamma de colors. Ha participat en nombrosos concerts per tot Europa. El 1992 es va presentar dins la temporada Ibercàmera i al 1944 al Palau de la Música Catalana de Barcelona. Ha actuat com a solista amb diferents orquestres: l’OBC de Barcelona, l’Orquestra Simfònica del Vallès, la Filharmonia de Cambra de Barcelona, la Orquesta Ciudad de Granada o la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona. Jordi Camell és un músic despert i obert a tots els estils i disciplines. Ha col·laborat amb l’actriu Vicky Peña, amb el ballarí Cesc Gelabert i amb l’actor i director Mario Gas. Entre la quinzena d’àlbums que ha editat destaquen la Integral per a piano de Pau Casals en World Premiere Recording, Chopin Variations, Abans i després d’Iberia d’Albéniz, la Integral per a piano de Robert Gerhard i diverses Goyescas d’E. Granados, i els Quadres d’una exposició de Mussorgski. És professor de piano a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Aquests darrers anys ha donat concerts i màster classes a: Central Conservatory of Music de Xiamen (Xina), Frederic Chopin University of Music de Varsòvia (Polònia), Faculty of Arts de Nis (Sèrbia), Gnessin Russian Academy of Music (Moscou), West Virginia University (Morgantown, EEUU), University of Kentucky School of Music (Lexington, EEUU) i Academy of Music de Cracòvia. No ha deixat mai de banda tot el que envolta el món de les lletres, el pensament i la literatura. És autor d’un assaig sobre el silenci en Debussy (Passos en el silenci) i és doctorand a la Universitat de Barcelona.

Francesco Tristano

“La música es música” va dir Alban Berg al 1928 per explicar que no hi havia distinció entre música “culta· i música “popular”. Francesco Tristano (Luxemburg, 1981) ha convertit les paraules de Berg en l’essència de la seva obra. Format com a pianista a la Julliard School de Manhattan, va descobrir la seva passió per la música electrònica a Nueva York. El desafiament de fusionar la música clàssica amb la contemporània ha desembocat en un captivador treball on diversos universos es troben. El seu corpus artístic va des de Bach, Buxtehude i Frescobaldi, fins Berio, Cage o Stravinsky, agermanant-los amb composicions pròpies i improvisacions. Tristano té una carrera multifacètica com a pianista, compositor i productor i és un mestre combinant la precisió pianística amb textures electròniques d’impacte. Un treball artístic en continua evolució que desafia els límits establerts en el món de la música. Actualment es reconegut com una referència mundial en aquest sentit.

Mario Gas

Mario Gas (Montevideo, 1947) és un actor, doblador (és la veu habitual d’actors com Ben Kingsley, Geoffrey Rush i John Malkovitch), director de cine i de teatre espanyol. Amb un currículum inabordable, s’ha guanyat un lloc de preferència en l’escena espanyola de les darreres dècades. És guanyador de dos premis Max, del Premi Nacional de Teatre de Catalunya i ha estat nominat als Goya. Ha dirigit i protagonitzat una inacabable llista d’obres d’autors com Brecht, Shakespeare, Tennessee Williams, Buero Vallejo, Pinter, Kushner, Dostoievsky, Jean Genet, Prietsly, O’Neill entre d’altres. També òperes de Donizetti o Mozart i especialment musicals de Sondheim. Ha estat director del Teatro Español de Madrid durant vuit anys.